Com he comentat a la foto d'en lluis, jo hagués tirat més pel que em fa somriure, sense mostrar un somriure. Si en Lluis a buscat l'emotivitat, en el teu cas ha estat més el ser graciós.
La part graciosa de la teva foto, segurament m'hagués seduit més que la emotiva de l'altre, si no fos perque es una imatge una mica vista.
Esteticament m'agrada menys que la d'en Lluis, en quant sembla menys cuidada, però en canvi precisament el look aquest una mica "foto carné", penso que li dona l'element diferencial respecte a les imatges habituals al repte, cosa que es d'agrair.
Difícil elecció. Cadascú heu tirat per un camí ben diferent.
Al contrari del que comenta Grey a mi hem sembla bastant original la teva idea, com a mínim aquí al repte.
Els colors també li donen un caire pop molt interessant, tot i que el groc de l'esquerra hem dona sensació desagradable, massa dominant poder, fins i tot invadeix el color vermell de la xíndria...
Tot i així punt pel que hem sembla a mi un toc d'originalitat al repte i pel sentit de l'humor, tan escàs els nostres dies!
Punt! Una mica saturat de color i amb un groguenc que no acabo d'entendre a la part esquerra de la foto... però la idea de dibuixar un gran somriure amb la síndria em convenç.
L'idea potser no és massa original però t'ho has currat, i m'agrada el toc friki de l'imatge en general. També coincideixo amb alguns dels companys en això del tema de la saturació.
Per altra banda, agrair des d'aqui a en Grey el que m'avisés i em disculpés a temps de participar en el repte; demanar-te disculpes a tu Xènia per "haver-te fallat" en aquest primer repte històric, i agrair a en Lluis el haver-se ofert a "cobrir la baixa".
Fa unes setmanes els meus pares es van convertir en els protagonistes de l'imatge del meu repte "El camí de la vida". Res feia pensar en aquell moment que el seu camí plegats era a punt d'acabar. Dimarts d'aquesta setmana la meva mare ens va deixar, per això tot l'embolic.
Però la vida continua i hem de seguir al peu del canó així que, Xènia, si guanyes i et ve de gust, ho podem intentar. Moltes gràcies!
Como he dicho antes, la sonrísa ha de estar en la mirada y aquí no la encuentro (mentira, todos vemos donde está la sonrisa). Sin embargo el personaje, en realidad no está sonriendo. Así pues me quedo con el sentimiento del niño antes que con la triste fruta.
Nota a parte: veo que a Xenia le va mucho el auto retrato, es una disciplina interante y muy difícil, a ver con qué nos sorprende en el próiximo reto, se quedará en la trilogía del autoretrato o continuará la saga?
Punt!!! per la refrescant imatge. Tot i que estic d'acord en que no veig que la protagonista somrigui.
Xesca, sento molt la partida de la teva mare. I com molt bé tu dius s'ha de seguir el camí. Per sort sempre queden aquests meravellosos records com el de la bonica imatge que ens vares oferir.
Crec que hem de reconeixer que aquest no ha estat un gran repte, almeny per part meva. Estic dacord en que no és una gran foto aquesta.
La meva idea, a part del rollo dels colors i el punt gracios de la síndria era que no volia que fos el somriure pam! típic. Sino plantejar si tothom que ensenya les dents i mostra el seu "millor somriure" (com el de la síndria), realment està somrien? Però si ningú ho ha vist així és que no ho he acabat de fer bé...
M'agrada l'autorretrat, però... en realitat és perque m'agrada treballar amb el cos, amb la gent, i si vols cos i no tens temps per quedar amb gent... tens el teu cos!
La imatge es mas tipica, tot i que al ser la sindria, fa estiu, pero tot i així no deixa de ser una imatge molt sobada. A part jo tampoc veig el somrriure, ja que la cara no te expressió.
14 comentarios:
Com he comentat a la foto d'en lluis, jo hagués tirat més pel que em fa somriure, sense mostrar un somriure. Si en Lluis a buscat l'emotivitat, en el teu cas ha estat més el ser graciós.
La part graciosa de la teva foto, segurament m'hagués seduit més que la emotiva de l'altre, si no fos perque es una imatge una mica vista.
Esteticament m'agrada menys que la d'en Lluis, en quant sembla menys cuidada, però en canvi precisament el look aquest una mica "foto carné", penso que li dona l'element diferencial respecte a les imatges habituals al repte, cosa que es d'agrair.
Sorry, no hi ha puntet.
Difícil elecció. Cadascú heu tirat per un camí ben diferent.
Al contrari del que comenta Grey a mi hem sembla bastant original la teva idea, com a mínim aquí al repte.
Els colors també li donen un caire pop molt interessant, tot i que el groc de l'esquerra hem dona sensació desagradable, massa dominant poder, fins i tot invadeix el color vermell de la xíndria...
Tot i així punt pel que hem sembla a mi un toc d'originalitat al repte i pel sentit de l'humor, tan escàs els nostres dies!
Punt per ser una foto de temporada.
Punt!
Una mica saturat de color i amb un groguenc que no acabo d'entendre a la part esquerra de la foto... però la idea de dibuixar un gran somriure amb la síndria em convenç.
Punt per a tu!
L'idea potser no és massa original però t'ho has currat, i m'agrada el toc friki de l'imatge en general.
També coincideixo amb alguns dels companys en això del tema de la saturació.
Per altra banda, agrair des d'aqui a en Grey el que m'avisés i em disculpés a temps de participar en el repte; demanar-te disculpes a tu Xènia per "haver-te fallat" en aquest primer repte històric, i agrair a en Lluis el haver-se ofert a "cobrir la baixa".
Fa unes setmanes els meus pares es van convertir en els protagonistes de l'imatge del meu repte "El camí de la vida".
Res feia pensar en aquell moment que el seu camí plegats era a punt d'acabar. Dimarts d'aquesta setmana la meva mare ens va deixar, per això tot l'embolic.
Però la vida continua i hem de seguir al peu del canó així que, Xènia, si guanyes i et ve de gust, ho podem intentar.
Moltes gràcies!
Como he dicho antes, la sonrísa ha de estar en la mirada y aquí no la encuentro (mentira, todos vemos donde está la sonrisa). Sin embargo el personaje, en realidad no está sonriendo. Así pues me quedo con el sentimiento del niño antes que con la triste fruta.
Nota a parte: veo que a Xenia le va mucho el auto retrato, es una disciplina interante y muy difícil, a ver con qué nos sorprende en el próiximo reto, se quedará en la trilogía del autoretrato o continuará la saga?
Hoy no te doy el punto, cachis!
Punt!!! per la refrescant imatge.
Tot i que estic d'acord en que no veig que la protagonista somrigui.
Xesca, sento molt la partida de la teva mare. I com molt bé tu dius s'ha de seguir el camí. Per sort sempre queden aquests meravellosos records com el de la bonica imatge que ens vares oferir.
PUNTO EXPRESS!!!
Parece que ha salido una competidora fuerte...
Potser un acompanyament en l'expressió de la cara de la co-protagonista, més acord al somriure que sí que transmet la síndria, li hauria anat a favor.
De totes maneres m'ha agradat aquest punt d'humor i el fet de que un element, indirectament, ens faci pensar en el somriure.
Punt per tu!
Punt! que casi no arriba, si puc al vespre escric 4 ratlles...
Hola, bueno... gràcies una altra vegada.
Crec que hem de reconeixer que aquest no ha estat un gran repte, almeny per part meva. Estic dacord en que no és una gran foto aquesta.
La meva idea, a part del rollo dels colors i el punt gracios de la síndria era que no volia que fos el somriure pam! típic. Sino plantejar si tothom que ensenya les dents i mostra el seu "millor somriure" (com el de la síndria), realment està somrien?
Però si ningú ho ha vist així és que no ho he acabat de fer bé...
M'agrada l'autorretrat, però... en realitat és perque m'agrada treballar amb el cos, amb la gent, i si vols cos i no tens temps per quedar amb gent... tens el teu cos!
Com ja he dit avans, estic amb en Grey.
La imatge es mas tipica, tot i que al ser la sindria, fa estiu, pero tot i així no deixa de ser una imatge molt sobada.
A part jo tampoc veig el somrriure, ja que la cara no te expressió.
Estic d'acord en que la l'expresió de la cara no acompanya la sindria, però punt!
Expres, xosí.
Publicar un comentario